A la dècada dels 70, en els darrers anys del franquisme, van aparèixer a Espanya una sèrie de moviments socials que denunciaven les males condicions de vida a la ciutat. La falta de mecanismes democràtics feia impossible un canvi que parés la dinàmica especulativa i esmenés les grans mancances. En aquest context, la majoria de les associacions de veïns de Barcelona es van convertir en plataformes reivindicatives a favor dels drets urbans de la població i d'un habitatge digne. 

Després d'haver treballat com a redactor del Plan General Metropolità de Barcelona i a la vegada que entrava al Laboratori d'Urbanisme de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona com a professor associat, Ricard Pié va colaborar amb alguna d'aquestes plataformes veïnals com a continuació natural de la seva activitat sindical i política durant el període universitari. En aquests anys va assessorar les associacions de diversos barris de Barcelona (Ciutat Vella, Nou Barris, Vallbona, etc.) i de poblacions de l'entorn metropolità (Montcada i Reixac, Ripollet, etc.). Amb l'arribada de de José M. Socias a l'alcaldia de Barcelona i el nomenament de Joan Antoni Solans com a delegat d'Urbanism de la ciutat, van encarregar diversos treballs per a la millora urbana del barri de Vallbona.

Vallbona era una urbanització marginal, situada en una de les sortides de Barcelona –en el marge dret del riu Besòs–, que havia quedat aïllada de la resta de la ciutat pel riu i el traçat de vàries vies ràpides i línies fèrries. Les dificultats d'accés i l'abandóment històric d'aquest sector, així com el seu tractament urbanístic en el Pla Comarcal de Barcelona de 1953, l'havien convertit en un dels barris més deficitaris i amb majors problemes d'habitatge i urbanització de la ciutat.