Les característiques urbanes de Sant Feliu de Guíxols són molt diferents a les de Platja-Castell d’Aro, municipi situat també a la vall del riu Ridaura, tot i que un i altre són peces complementàrias i indisolubles. Sant Feliu és una ciudad marítima, situada en un petit amfiteatre natural –de fundació real–, la raó de ser de la qual va ser contrarrestar el poder de l'Església i controlar un port estratègic.

La consolidació urbana de Sant Feliu de Guíxols es va produir a finals del segle XIX, quan va viure una etapa d'esplendor econòmic gràcies a la indústria del suro. En aquesta època es van construir els grans equipaments urbans, les principals infraestructures i un conjunt d'agrupacions residencials lligads a la indústria, que es van situar a la graderia de l'amfiteatre natural. El boom turístic va convertir aquesta ciutat en una base operativa per a la mà d'obra que treballavaa en el municipi veí, on hi havia una major permisivirar urbanística per al desenvolupament especulatiu del turisme. Aquesta mà d'obra no es va instalra en el nucli històric ni en l'eixample suburbanà del segle XIX, sinó en la plataforma superior de l'amfiteatre, amb una urbanització a mig camí entre la marginalitat i les formes ortodoxes de l'urbanisme especulatiu.

La revisió del pla va reclamar la necessitat d'ordenar la ciutat com la cabecera d'un sistema que tenia el seu eixample modern i turístic a Platja d’Aro, raó per la qual havia de preocupar-se per resoldre els seus problemes interns i articular els tres “Sant Feliu” –l'històric, el decimonònic i el marginal / especulatiu–, que fins aleshores s'havien mogut en direccions oposades.